Rebel Inbox va ser la iniciativa d'Interactius al festival Blanc! 2025 que va proposar a la comunitat de disseny un acte de pausa. Aquestes veus van culminar en la crea
Tot moviment que ha volgut canviar alguna cosa va començar amb un manifest. El Manifest Groc de 1928, signat per Dalí, Montanyà i Gasch, va ser una puntada de peu a l'academicisme i a la cultura burgesa: una declaració de guerra a l'ordre establert.
Dècades més tard, Bruce Mau publicava el seu Manifest incomplet per al creixement, un llistat de principis que entenia el disseny com a força transformadora, per damunt de la mera forma.
Tots dos compartien quelcom essencial: la necessitat de prendre posició.
D'aturar el soroll per dir _"_creiem en això".
Tanmateix… ¿Sabem realment en què creiem avui dia?
En un context on tot s'actualitza cada 24 hores i la IA promet dissenyar més ràpid que nosaltres, parar es torna urgent. No per romantitzar el passat, sinó per recordar per què fem el que fem.
A Interactius, d'una manera o una altra, sempre tornem a aquesta idea. I ho fem dissenyant espais de resiliència, combinant reflexió i joc, on les persones puguin pensar-se a si mateixes i el disseny que practiquen.
¿I quin lloc millor que el festival BLANC! per "performar" aquesta idea?
Blanc! Festival 2025
Un any més, vam participar en aquest festival de disseny i creativitat que connecta la comunitat creativa des d'un lloc molt autèntic i proper. És un esdeveniment fet des de dins de la professió, que intenta trobar sentit al que fem (així que, és clar, era fàcil fer match).
Per agitar una mica el "niu de vespes" entre pausa i pausa i obrir espais de reflexió real, vam crear Rebel Inbox: un dispositiu analògic en forma de bústia col·lectiva. Tornar al paper en plena era digital no era només un caprici (que també), sinó un repte en si mateix: ¿quant fa que no escrius a mà?, ¿hi ha res més propi que la teva lletra?
La proposta era senzilla: escriure una carta sense destinatari conegut i escriure pensaments, reflexions i dubtes sobre 5 grans temes que vam identificar com els "dolors contemporanis_"_ del disseny actual.
El resultat: un arxiu viu de veus on la forma (paper, tinta, temps) acompanyava el fons: parar per pensar.
Què treu la son als dissenyadors?
El desgast del nou
L'allau de la Intel·ligència Artificial no s'atura: cada setmana apareixen eines, actualitzacions i models que prometen revolucionar-ho tot. Les noves tecnologies ens ajuden a ser més àgils, però també són exigents: consumeixen temps i energia. Entre la fascinació i el desgast, ens preguntem: ¿com aprendre tot el nou sense perdre el control ni massa temps?
Entre tanta actualització, va sorgir una idea clara: no tot el nou és millor.
Mode avió
Desconnectar de debò: apagar notificacions, aturar la ment i deixar la feina en pausa. Sembla fàcil, però mai no ho resolem del tot. Sempre hi ha un email per veure. Cada cop costa més trobar moments de silenci i descans, però alhora és més que necessari per evitar el burnout. Entre l'ambició i la pausa, ens preguntem: ¿com moure't entre la connexió i la desconnexió?
Molts dissenyadors van reconèixer que no sabien com parar. D'aquesta contradicció va néixer una certesa: la creativitat necessita silenci. Deia una carta: "Dissenyar també és saber no fer res, del buit neix el que importa."
Ser "Gestor" del disseny
Dissenyar significa facturar, negociar, organitzar, defensar idees i, si ets autònom, sobreviure a Hisenda sense quedar-te en números vermells. Encara que no somniàvem amb ser comercials, gestors o comptables… ens veiem obligats a posar-nos diferents "barrets" cada dia. Entre la creativitat i el negoci, ens preguntem: ¿com aprendre a canviar i gestionar el rol més enllà del disseny?
El cansament del multi-rol es va barrejar amb certa resignació. "¿Sóc realment dissenyadora? Quan fas tantes coses alhora et qüestiones quin és el teu propòsit i en què ets realment professional." Potser la clau no sigui tornar a la "puresa" del rol, sinó aprendre a conviure amb tots els que som i trobar un equilibri possible entre ells.
Mirada crítica
Sovint ens costa aturar-nos a analitzar la informació, detectar biaixos o treure conclusions amb fonament. Pensar críticament exigeix atenció, paciència i temps: just el que més escasseja. Les noves tecnologies ens fan més ràpids, però potser també menys reflexius. Entre la inèrcia i la reflexió, ens preguntem: ¿com cultivar la capacitat de qüestionar, dubtar i analitzar el que dissenyem i el que consumim?
Les cartes parlaven de biaixos, automatismes i fatiga mental. Algú va escriure: "Em fa més por perdre la curiositat que la IA." Pensar críticament (qüestionar, dubtar, aturar-se) és el que manté viu el disseny.
Ètica o like
El disseny no és neutral: transmet valors, modela narratives i legitima discursos. En un context de sensibilitats socials creixents, s'espera que els nostres dissenys siguin inclusius i responsables.
En aquesta expectativa es construeix la tensió: si dissenyem per convicció real o simplement una pose "woke". Entre l'autenticitat i la performance, ens preguntem: **¿com distingir un disseny pensat per al bé comú… d'un fet per a l'aplaudiment a les xarxes?
**
Les cartes reflexionaven sobre com certs pensaments intrusius s'apoderen de nosaltres. Una d'elles ho resumia així: "No paro de preguntar-me què significa fer-ho bé, tant a nivell estètic com ètic. Sobretot quan estic reivindicant alguna cosa, és quan surten aquests monstres."
D'altres posaven els peus a terra amb cruesa: "Ni ètica ni like, en moltes ocasions només et pots permetre dissenyar per diners." I també apareixien propostes més estructurals, com aquesta: "Mesurar l'ètica dels projectes seria un KPI valuós."
Cada carta era una finestra a les tensions reals del disseny contemporani; petites confessions sobre com vivim el disseny avui.
Després, per a qui volgués anar una mica més enllà, els vam convidar a la nostra pròpia Rebel Critique: una reinterpretació irònica del concepte clàssic de design critique.
Normalment, una design critique és una sessió per analitzar un disseny i donar-li feedback accionable: què funciona, què no i què caldria replantejar. Aquesta vegada, el que vam posar en revisió no eren maquetes ni interfícies, sinó les pròpies cartes. Les vam obrir al cercle, les vam llegir en veu alta i les vam usar com a detonant per al debat.
El que va aparèixer allà no eren només opinions: eren red flags emocionals, confessions que feien olor de cansament, ironia i ganes de canvi.
Tornar a creure (en el disseny)
D'aquests espais no en vam sortir amb una llista de tips accionables ni amb una guia per sobreviure al caos del disseny contemporani. Tampoc era l'objectiu. El que sí que ens vam emportar va ser una certesa bastant senzilla: el que més necessitem ara mateix és parar.
Dóna la sensació que hem oblidat com n'és d'important compartir i buidar el que ens passa amb altres persones, amb col·legues de professió. I, tanmateix, és precisament allà on hi ha la força: en el col·lectiu, no en l'individu aïllat. En grup, tot es torna més transformador, pesa menys i, sobretot, és molt més divertit.
Per això vam voler recollir totes aquestes converses del festival en el "Manifest per alliberar-se del disseny opressor". Un manifest escrit a moltes mans i moltes veus, que no pretén dictar càtedra, sinó deixar rastre. Un recordatori que el disseny no se salva amb més eines, sinó amb més consciència. I que, potser, tornar a creure en el disseny passa primer per tornar a creure en qui el practica.
