Crònica de l'Àgora del Blanc! 2026: unes 120 persones i un debat honest sobre IA, tarifes i com explicar el valor del disseny.
Un any més hem estat còmplices del miracle del Blanc!. Des del 2008, aquest festival reuneix ments inquietes que es mouen per un mateix propòsit: dissenyar. I enguany ha tornat a Barcelona amb una proposta que demanava alguna cosa més que escoltar: convertir-se en el Temple del Disseny, un espai gairebé religiós on confessar, debatre i connectar.
La nostra contribució va ser l'Àgora, un espai de participació col·lectiva sobre tres temes que travessen avui l'ofici: la intel·ligència artificial, amb les seves llums i les seves ombres; els diners i els clients, de les tarifes a la captació; i el valor del disseny, o per què ens costa tant explicar què fem. Partíem d'una convicció: les respostes al que ens passa com a col·lectiu no sempre són en una taula rodona o en una xerrada magistral, gairebé sempre són en els detalls quotidians que compartim quan tenim l'espai adequat.
De l'enquesta al temple: com va néixer l'Àgora
El divendres 23 d'octubre, a les 11:30, vam obrir l'Àgora. Al darrere hi va haver més de cinc mesos de feina en què l'equip d'Interactius, juntament amb ADG-FAD, va conceptualitzar quina intervenció tenia sentit dins de l'estratègia del festival: convertir el Blanc! en el Temple del Disseny i crear un marc on compartir les preocupacions reals del sector.
Ho vam abordar com dissenyem qualsevol servei: entenent la diversitat real de qui l'havia d'habitar, l'espai, el temps i les necessitats del festival. Sabíem que hi conviurien estudiants, professionals autònoms, persones assalariades, perfils al capdavant d'estudis i amants del disseny que treballen en altres sectors.
Per això els temes no els vam triar nosaltres. Van sortir d'una enquesta als participants del Blanc! i a la base de dades d'ADG-FAD sobre les qüestions que més els preocupaven. Entre sis opcions (la IA, els diners i les tarifes, la carrera professional, el paper d'associacions i col·legis, l'ètica i la sostenibilitat, i com explicar el valor de la nostra feina), les tres més votades van ser les que es van convertir en els cercles de debat. L'Àgora va parlar del que el mateix sector va demanar parlar.
Per vertebrar l'experiència ens vam recolzar en la figura d'El Dissenyor, el personatge que, des de la seva primera aparició, va acompanyar tot el branding del Blanc! d'enguany a les xarxes socials. No té forma perquè les habita totes: t'escolta, et comprèn i dona penitència. És una deïtat, el senyor de tot allò dissenyat, i cap pecat creatiu no el pot escandalitzar. El seu to desenfadat i macarra va atrapar el públic i el va acostar a l'atmosfera que el festival buscava.
Va ser ell qui va obrir i tancar l'Àgora. No hi va haver presentador ni benvinguda institucional. El Dissenyor va prendre la paraula, va explicar les regles dels cercles i, finalment, va tornar a la sala les reflexions compartides transformades en sermó. Aquell va ser el gran cop d'efecte.
Com va funcionar l'Àgora
L'Àgora va reunir unes 120 persones i es va convertir en la dinàmica més gran que hem facilitat com a Interactius. L'espai es va dividir en tres cercles que funcionaven alhora, cadascun amb el seu tema, la seva litúrgia i unes quaranta persones assegudes al voltant. Cada quaranta minuts, la sala es posava en moviment: els assistents canviaven de cercle com qui recorre les capelles d'un temple, de manera que en dues hores cadascú podia passar pels tres. Aquella peregrinació era l'experiència completa.
Cada cercle arrencava amb una breu intervenció d'un membre d'ADG-FAD que introduïa el gran tema. Als cercles, l'altar convidava a col·locar una espelma en l'opció amb què cadascú s'identificava més: una manera de prendre posició i fer visible l'estat de la sala.
A cada cercle, a més, una persona del nostre equip va actuar com a infiltrada. El seu paper anava més enllà de prendre notes: traslladava en temps real a El Dissenyor l'estat del cercle perquè pogués seguir les converses mentre passaven, mantenint l'anonimat de qui es pronunciava. Gràcies a aquell fil invisible, el sermó final no va arribar escrit per endavant, sinó que responia al que la sala acabava de dir. El que segueix surt també d'aquelles notes.
El Cercle del Prompt: el que es vota i es confessa
Àlex Gobern, president d'ADG-FAD, va obrir el primer cercle amb una pregunta directa: quin lloc ocupa avui la IA en el teu ofici? Va partir de les inquietuds que havia detectat una enquesta prèvia al sector (els drets d'autor, el FOMO davant la velocitat de les eines, la por a l'intrusisme) i va plantejar una idea: com més fàcil és produir, més es desplaça el valor del dissenyador cap al criteri.
L'altar va ser contundent. A les tres rondes, entre el 80 % i el 98 % de les espelmes van situar la IA com a assistent, i l'amenaça gairebé no va aparèixer. Però una part de la sala, gairebé un de cada cinc a la primera ronda, va triar «no ho sé». Aquell «no ho sé» importa, perquè és la porta al que va venir després.
Ningú no va negar que la IA multiplica la velocitat. Algú va confessar que estava «al·lucinant» amb com trenca el coll d'ampolla del disseny; una altra persona, que la IA s'havia expandit tant que ara li costa delegar. La conversa també va tenir la seva contrapartida: què estem perdent? L'escriptura i el rigor. «Si demà em treuen la IA no podria treballar», va admetre algú, i una altra veu la va definir com una trampa: fem més coses, però ens pot passar factura en la salut mental.
La demanda compartida va ser clara: «No vull que la IA faci el que m'agrada». Que s'encarregui del que és mecànic i ens deixi l'exploració, la part que dona sentit a l'ofici.
Confesso que…
A més de posicionar-se a l'altar, els participants van escriure de manera anònima una confessió sobre la seva relació amb la IA. Vam recollir les seves targetes, i el que diuen en privat matisa el que es va votar en públic.
Gairebé ningú no tem que la IA li tregui la feina. La por és una altra: quedar-se enrere. «Em sento com la meva àvia respecte a la IA», «No sé fer un prompt», «Em venen ganes de muntar una granja».
Al costat d'aquella inquietud apareix el pecat més repetit: delegar per mandra. «Faig servir ChatGPT quan em fa mandra pensar», «Fa un any que no escric un correu jo mateix paraula per paraula», «Tot el que faig li pregunto a la IA la seva opinió professional». Hi va haver fins i tot qui va confessar presentar com a pròpies idees que van sortir de la màquina.
També hi va haver defensa de l'ofici: «La IA no és creativa, i crec que la gent no n'és conscient». I qui la celebra sense complexos com «el millor dels becaris». Hi va haver fins i tot confessions que van més enllà de la feina: persones que expliquen els seus problemes a la IA per por del que diria el seu entorn, o que la fan servir perquè els doni la raó.
La lectura és incòmoda, però útil. Al cercle es va dir que el criteri és l'únic que ens queda; el risc no és que la màquina ens el prengui, sinó que el cedim nosaltres, una tasca còmoda rere l'altra. La mateixa sala ho va resumir millor que ningú: si fas servir la IA des de la peresa, no progressaràs.
El Cercle del Tribut: el que paguem per l'ofici
Coko Gabriel, fundador de Not Found™ Agency i soci d'ADG-FAD, va obrir el segon cercle amb una paradoxa: una professió que exigeix anys de formació especialitzada, moltes vegades privada, gairebé no veu aquella inversió reflectida en el sou. I va assenyalar part de la responsabilitat en el mateix sector, que ha deixat que el disseny es percebi com un adorn i no com una eina de negoci.
La pregunta de l'altar era «amb quina moneda estàs pagant la teva devoció per l'ofici?»: temps, salut o estabilitat. Però el més revelador va arribar a mà alçada. A les tres rondes, gairebé tothom va reconèixer treballar més hores de les degudes i sentir que cobra menys del que val. Pràcticament tothom havia sentit alguna vegada «això es fa en un moment», i molts havien hagut de barallar-se per cobrar una feina ja lliurada.
Les frases van ser igual d'eloqüents: «Fa 15 anys que no tinc caps de setmana», «M'ha costat moltes hores de psicòleg entendre el valor de la nostra feina». Es va parlar de la salut que se'n ressent en un sector amb molta pressió, de la incertesa de qui comença, d'una formació que, segons diversos assistents, ensenya el mateix que fa quinze anys, i del poc que se'ns ensenya a negociar i a vendre'ns.
El que podia haver estat un mur de lamentacions es va convertir en una altra cosa. Perfils veterans i persones que tot just comencen van compartir experiències sense filtres i es van donar consells concrets sobre com posar límits i perdre la por al «no». «Aquest és el meu preu; si no el vols, n'hi ha d'altres». «No cal plorar, sinó reenfocar-nos».
La nostra infiltrada va resumir cada ronda en una paraula: «teràpia», «germanor» i «la cerca de l'estabilitat». L'última potser és la més honesta. Defensar el valor del que fem no és una qüestió d'ego, sinó la condició perquè la professió sigui viable.
El Cercle del Sermó: per què costa explicar-nos
Íngrid Torán, fundadora de Blou and Rooi i vicepresidenta d'ADG-FAD, va obrir el tercer cercle amb la pregunta que el sector es repeteix des de fa anys: què ha de canviar perquè s'entengui millor el valor del disseny? El seu punt de partida va ser la distància entre el valor que generem i la nostra capacitat per explicar-lo, i la necessitat de deixar de justificar pressupostos o treballar per hores per parlar d'impacte.
La sala va trobar aviat el greuge comú. Davant l'arquitectura o la medicina, on ningú no discuteix el criteri tècnic, en disseny qualsevol se sent expert per tenir una eina visual a mà. «En 13 anys que fa que tinc l'empresa, encara em costa posar en valor el que fem», va confessar algú. Una altra assistent va reproduir una conversa massa familiar: «Què ets? Dissenyadora gràfica. No, però què fas?».
Aquí no hi va haver consens, i això és el més interessant. Una part va defensar que el problema comença per nosaltres: ens presentem com a executors de peces i no com qui resol problemes, així que ens toca fer de professors, i fins i tot de terapeutes, amb el client. Una altra part va respondre que no hauríem de fer-ho, perquè a altres oficis no se'ls exigeix aquesta explicació. Algú va replicar que tampoc no entenem per què ens cobra tant el mecànic.
El debat va aterrar en el que és pràctic: buscar indicadors que demostrin l'impacte, i no sempre econòmics, sinó també de vinculació o de percepció; entendre què valora cada client i amb quin vocabulari parla; i assumir que el context pesa, perquè diversos assistents van notar que no és el mateix defensar el disseny a Catalunya que a Madrid o a Portugal.
Hi va haver qui va compartir el que li funciona: des que explica tot el procés creatiu abans de pressupostar, li accepten més projectes. I qui porta l'estratègia més lluny: passa la petició del client per ChatGPT i li ensenya les dues versions perquè vegi la diferència. Una frase va resumir el debat: «Diem que dissenyem logos en lloc de dir que aixequem marques».
El que va travessar els tres cercles
En escoltar els assistents vam descobrir una cosa que no havíem previst: la IA no es va quedar al seu cercle. Va aparèixer també als altres dos. Al Tribut, com una pressió més sobre el que es pot cobrar. Al Sermó, com un rival més davant el qual cal justificar el valor de la nostra feina.
Però en més d'un cercle es va repetir també la història contrària: clients que van provar de resoldre-ho amb IA i van acabar tornant. Un web que no era el que esperaven. Un disseny fet amb ChatGPT que no es podia portar a impremta.
Els tres temes de l'Àgora van resultar ser un de sol: com sostenir el valor del criteri humà quan produir és cada cop més fàcil, més ràpid i més barat. No hi ha una resposta única, però sí una pista compartida: el valor no es defensa només amb la peça, sinó explicant el procés i les decisions que hi ha al darrere.
El tancament: l'última revelació
Al final, El Dissenyor va tornar a prendre la paraula. El seu sermó va recollir el que s'havia dit als tres cercles i ho va tornar a la sala convertit en litúrgia. Sobre la IA: «No deixeu que la màquina faci allò que estimeu. Que faci allò que us roba el temps». Sobre el preu que paguem per l'ofici: «Això no és devoció, fidels. És penitència. I jo mai no us l'he demanada». I per sota de tot, la pregunta que va travessar l'Àgora: seguim creient en això?
«Tres cercles. Una mateixa resposta. Sí. Seguim creient en això. Amb dubtes, amb cansament… però creient.»
Si alguna cosa ens enduem d'aquesta edició, més enllà de les xifres, és el que passa quan se suspenen les etiquetes professionals. En acabar cada cercle, la conversa es resistia a acabar: els assistents van continuar debatent als passadissos, intercanviant contactes i oferint-se ajuda fora del guió. Dissenyar un marc de trobada va servir exactament per a això, perquè persones que comparteixen ofici, contradiccions i incerteses tornessin a parlar sense filtres.
Gràcies a David D'Eboli i al Blanc! per confiar en nosaltres, a ADG-FAD per acompanyar-nos en aquesta aventura, a Àlex Gobern, Coko Gabriel i Íngrid Torán per ser part de l'experiència, i a totes les persones que es van asseure, van votar, van confessar i van discutir. El Blanc! demostra en cada edició que un festival de disseny pot ser molt més que un aparador: un lloc on el sector es mira a si mateix amb honestedat. Ens veiem a la pròxima edició. I, com ens va acomiadar El Dissenyor: aneu en pau… i cobreu el que valeu.
Annex: el confessionari d'El Dissenyor
Més enllà de l'Àgora, El Dissenyor va tenir el seu propi espai al festival: un confessionari privat que va romandre obert durant els dos dies del Blanc!, pensat per suspendre el judici i despullar-se del postureig professional. El vam construir sintetitzant la seva veu i donant-li vida amb un agent d'IA entrenat a partir de coneixement real sobre com treballen avui els dissenyadors, les tendències del mercat i la personalitat del mateix personatge. El ritual era senzill: entrar, seure, posar-se els auriculars i tocar la pantalla per despertar-lo. A partir d'aquí, una conversa en veu alta, a soles amb ell.
«Has creuat el llindar. El santuari et rep en la penombra. Soc El Dissenyor, el que escolta el que cap client no ha de sentir. Digues, ànima creativa… de quin pecat de disseny véns a purgar-te avui?»
El Dissenyor va escoltar 150 confessions i no es va escandalitzar amb cap. La majoria van ser exactament el que prometia: pecats de disseny confessats i absolució rebuda, des d'admetre que no es consulten els manuals de marca fins a compartir la incertesa que avui travessa l'ofici. Però en escoltar-les es repeteixen tres grans temes: les eines, amb Figma al capdavant; el bloqueig creatiu; i l'ansietat pel futur professional, la mateixa que va aparèixer als cercles de l'Àgora.
I hi va haver qui va entrar i gairebé no va arribar a dir res. Potser perquè parlar en veu alta amb una màquina, encara que sigui a soles, encara imposa.
Tot i així, el confessionari va demostrar una cosa: probablement el que més necessita avui l'ofici sigui un lloc on admetre els nostres pecats no tingui cost ni judici.
Un any més, gràcies Blanc!
